12 LA LITERATURA DEL SEGLE XIX. EL REALISME I EL NATURALISME

Flaubert
Gustave Flaubert (Rouen 1821 - Croisset, Normandia 1880. Novel.lista francès. Després d'haver iniciat estudis de medicina, es dedicà de ple a la literatura. La publicació de la seva primera obra important, Madame Bovary (1857), fou alhora un esdeveniment literari i un escàndol social, a causa de la amoralitat que hom veia en el comportament de la protagonista. El llibre fou condemnat més pel fet de constituir una dura crítica de l'empremta ideològica burgesa sobre una ànima ingènua que no pas per la conducta d'Emma Bovary. És la mateixa mena de crítica que hi ha al Dictionnaire des idées reçues (1911) i a Bouvard et Pécuchet (1877), ambdues obres publicades després de la mort de l'autor, i d'una manera més insidiosa, però d'una eficàcia supina, a l'Éducation sentimentale (1870), que tingué dues versions i que alguns crítics consideren la seva obra mestra. En totes aquestes obres, i en les altres —Salammbô (1863), esplèndida evocació de la civilització cartaginesa, La tentation de Saint Antoine (1874), mítico-filosòfica, i Trois Contes (1877)—, Flaubert traïa un romàntic amagat darrere un naturalista. De l'escriptor el preocupaven sobretot l'harmonia, la forma, els colors, l'art i la tècnica. Però el poeta romàntic, que, com a tal, odiava la burgesia i la feia responsable de totes les mediocritats i de totes les decadències, es frustrà ell mateix, i deixà parlar la natura i els temes d'estudi que li oferia. Acumulava una documentació de vegades impressionant, els apunts i les observacions, i oferia unes pintures d'una exactitud i un realisme sorprenents, totalment desproveïts d'emoció i de moralisme. Aquest art impersonal, gairebé clàssic, exclusivament basat en l'observació, fa una impressió de força expressiva i de pessimisme; en realitat, la descripció de les misèries intel.lectuals, malgrat la impassibilitat de l'autor, no és exempta de crueltat. La Correspondance (1887-1944) és molt reveladora, en aquest aspecte.

Tolstoi
El comte rus Lev Nikolàievitx Tolstoi tradicionalment anomenat Lleó Tolstoi en català (9 de setembre de 1828 - 20 de novembre de 1910, fou un escriptor, filòsof, anarquista, cristià, pacifista, reformador de l'educació i vegetarià.
Tolstoi es considera un dels més grans novel·listes, especialment distingit per les seves obres mestres Guerra i pau i Anna Karènina. Per llur ambició, alè i descripció realista de la vida a Rússia, tots dos llibres compten entre dels màxims exponents del realisme. Com a filòsof, destaca per les seves idees sobre la resistència pacífica, que van influir en personalitats del segle XX com Gandhi i Martin Luther King.
L'obra de ficció de l'autor intenta reproduir de manera realista la societat russa en què va viure. A Els cosacs (1863) hi descriu la vida dels cosacs i del poble mitjançant una història d'un aristòcrata rus enamorat d'una jove cosaca. Anna Karènina (1877) parla de les històries paral·leles d'una dona adúltera atrapada per les convencions i falsedats de la societat i d'un terratinent filòsof (força semblant a Tolstoi), que treballa amb els seus pagesos i mira de reformar-ne les vides.
Tolstoi no només es va inspirar en la seva experiència vital, sinó que també va crear personatges a la seva pròpia imatge, com ara Pierre Bezukhov i el Príncep Andrei de Guerra i pau; Levin d'Anna Karènina i, en certa mesura, el Príncep Nekhliudov de Resurrecció.
Se sol considerar Guerra i pau com una de les millors novel·les escrites: impressionant per la seva força i unitat. L'àmplia tela inclou 580 personatges, molts d'ells històrics, altres de ficció. La narració passa de la vida familiar al quarter general de Napoleó, de la cort d'Alexandre I de Rússia als camps de batalla d'Austerlitz i Borodino. La idea original del llibre era investigar les causes de la fallida revolta del desembre de 1825, en què alguns militars intentaren implantar reformes liberals, a la qual només fa referència en els darrers capítols, on es pot deduir que el fill d'Andrei Bolkonski s'afegirà als desembristes. L'obra explora la teoria tolstoiana de la història (que exposa àmpliament en l'epíleg) i, en concret, la insignificància d'individus com Napoleó i Alexandre. Sorprèn, en part, que Tolstoi no consideri Guerra i pau una novel·la (de fet, tampoc trobava que gran part de les obres de ficció russes del seu temps ho fossin). Aquesta visió esdevé menys sorprenent si es té present que Tolstoi era un autor de l'escola realista que considerava que la novel·la era un marc per examinar les qüestions polítiques i socials del segle XIX. Així doncs, considera aquesta obra "èpica en prosa" i veu en Anna Karènina la seva primera novel·la de veritat. Fet i fet, es tracta d'una de les millors novel·les realistes.
Després d'Anna Karènina, Tolstoi es va concentrar en temes cristians i les seves darreres novel·les, com ara La mort d'Ivan Ílitx (1886) i Aleshores què hem de fer? desenvolupen una filosofia cristiana anàrquico-pacifista que en va provocar l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.
Malgrat totes les lloances merescudes pels dos pilars de la civilització russa, Anna Karènina i Guerra i pau, Tolstoi en va renegar al final de la seva vida per no ser tan autèntiques. Defensa aquest argument a La mort d'Ivan Ílitx, on el protagonista principal lluita contínuament contra la família i els criats, exigint, més encara que l'aigua i el menjar necessaris per seguir viu, honestedat.
Les seves ànsies de representar la pura realitat es veuen plasmades en una de les seves frases:
L'heroi de la meva novel·la, el que estimo amb totes les forces de l'ànima, el que m'he esforçat a reproduir en tota la seva bellesa i el que ha estat sempre, és i serà meravellós, és la veritat.
Guerra i pau
Guerra i pau La va començar a escriure quan estava convalescent d'una caiguda de cavall que va patir durant una cacera l'any 1864.
La novel·la va aparèixer inicialment com una sèrie al diari Ruski Vestnik («El missatger rus») , al número de gener de 1865. A finals de 1869 es va publicar l'obra sencera.
És una de les obres més importants de la literatura russa, i probablement de la mundial. Tolstoi va voler explicar les vicissituds de diferents personatges de tota mena i condició al llarg d'uns cinquanta anys de la història de Rússia, des de les guerres napoleòniques fins a la segona meitat del segle XIX.
Tot i que les paraules "pau" i "món" són homònimes en rus (i s'escriuen de la mateixa manera des de la reforma ortogràfica russa de l'any 1918), no hi ha cap mena de dubte que Tolstoi es referia a la paraula «pau», ja que ell mateix va traduir el títol del llibre al francès com a La Guerre et la Paix.
La trama es desenvolupa fonamentalment seguint la història entrecreuda de quatre famílies:

• La família Bezukhov (essencialment Pierre)
• La família Bolkonski (el vell príncep, el príncep Andrei, la princesa Maria)
• La família Rostov (el comte, Nataixa, Nikolai)
• La família Kuraguin (Elena i Anatoli)

Al costat dels personatges de ficció, que es consideren els autèntics eixos de la trama, hi apareixen nombrosos personatges històrics, com són l'emperador Napoleó I, el tsar rus Alexandre I, i el general Kutuzov.
A la novel·la hi ha tres personatges centrals: el príncep Andrei, intel·ligent i erudit, però descontent; el comte Bezukhov, hereu d'una gran fortuna i que té una problemàtica concreta relacionada amb el fet de ser una persona important a la societat russa; i la comtessa Nataixa Rostov, jove, bonica i simpàtica, membre d'una família carregada de deutes.
Guerra i Pau es divideix en diferents parts, que són: la introducció al lector sobre els personatges principals; l'exèrcit rus a Europa i la Batalla d'Austerlitz); la pau; la guerra de Rússia de 1812 i la derrota dels exèrcits francesos; i finalment la pau postnapoleònica. A més, descriu els balls i reunions que se celebraven a casa les famílies aristocràtiques de Rússia, on el tema de conversa era la guerra i la invasió napoleònica.
S'hi descriuen també els vincles que les famílies russes establien entre elles a través dels compromisos matrimonials, i la importància que aquestes relacions tenien per a la societat.
Tolstoi, a més, escriu profusament sobre les seves pròpies opinions sobre la història, la guerra, la filosofia i la religió.

Anna Karènina  publicada per primera vegada l'any 1877.
Altament respectat com a exemple del realisme, Tolstoi considerava que Anna Karènina era la seva primera autèntica novel·la. Segons sembla, el personatge d'Anna podria estar parcialment inspirat en la filla gran del poeta rus Aleksandr Puixkin (1799-1837), Maria Hartung. Poc després d'haver-la conegut personalment en un sopar, Tolstoi va començar a llegir l'obra en prosa de Puixkin i a perfilar el personatge d'Anna.
Anna Karènina era una dama de l'alta societat russa, casada amb un funcionari de Sant Petersburg amb qui tenia un fill, Serguei. Anna va viatjar a Moscou per resoldre un assumpte familiar. El seu germà, Stepan Oblonski, li havia demanat que l'ajudés a fer les paus amb la seva muller, Dolly, que s'acabava d'assabentar que li havia estat infidel amb la institutriu dels seus fills. En el viatge, Anna va fer amistat amb una senyora que anava a Moscou a visitar el seu fill, el comte Vronski. Anna va conèixer Vronski a l'estació, i des del primer moment, se sentí atreta per ell. Pel que fa a en Vronski, va quedar perdudament enamorat d'Anna Karènina des d'aquell mateix instant. Un cop arreglats els problemes familiars del seu germà, Anna va tornar de seguida a Sant Petersburg, per evitar els gelos de Kitty, la germana de Dolly, que estava enamorada del comte Vronski. Aquest, així que va saber que Anna tornava a Sant Petersburg, va córrer a trobar-la, i li va declarar el seu amor dalt del tren de tornada. Anna Karènina va intentar rebutjar-lo i controlar els forts sentiments d'amor que Vronski li despertava. Ja a Sant Petersburg, el comte Vronski no va deixar de cercar l'amor de la seva estimada, i finalment aquesta va cedir.
Van viure el seu amor amb una passió desenfrenada, buscant qualsevol lloc i qualsevol moment per trobar-se. Aviat la societat que els envoltava se'n va adonar, i Alexiei Karenin, el marit d'Anna, va començar a sospitar i a fer preguntes a la seva muller. Al cap d'un temps, Anna va quedar embarassada de Vronski i va caure en una profunda depressió. Va parlar-ne amb Vronski, i li va expressar la seva preocupació per la reacció que tindria el seu marit en assabentar-se'n. Vronski li va proposar que s'escapessin junts, però ella va rebutjar aquest pla. Anna Karènina va tenir una preciosa filla, en un part molt complicat, on li va faltar poc per deixar-hi la vida. Segura de la seva mort, Anna va demanar perdó al seu marit, que l'hi va concedir. Quan va estar restablerta, Vronski, Anna i la nena van marxar de viatge a l'estranger i es van instal·lar a Itàlia durant una temporada. Més endavant van tornar a Rússia, on van viure amb molta preocupació la situació creada pel seu estat social i legal. Finalment, el comte Vronski va demanar al germà d'Anna que intercedís perquè el seu marit li concedís el divorci i perquè ella recuperés els drets sobre el seu primer fill Serguei. Mentre esperaven el divorci, es van desencadenar els gelos desmesurats i la crisi neuròtica d'Anna. El llarg silenci de Karenin va agreujar aquesta crisi emocional.
L'amor d'Anna per Vronski es va anar convertint en una obsessió malaltissa, i cada vegada que ell no era al seu costat, ella se l'imaginava en companyia d'altres dones. Finalment, com que la resposta de Karenin sobre el divorci no arribava, van decidir anar-se'n a viure al camp, amb l'esperança de trobar-hi una mica de pau per a Anna. Abans d'anar-se'n, el comte Vronski va anar a fer una visita a la seva mare, que vivia fora de la ciutat. Aquest fet va fer caure Anna en un atac de desesperació, ja que es va imaginar que el seu company estava amb una altra dona amb la complicitat de la seva mare. Se'n va anar cap a casa de la mare de Vronski pensant que veuria confirmades les seves sospites, que eren totalment infundades, ja que Vronski li era fidel i seguia totalment enamorat d'ella. Durant el viatge a casa la comtessa mare, Anna no parava de donar voltes i més voltes als pensaments negatius, convençuda que la vida ja no tenia per a ella cap valor i que havia perdut l'amor de Vronski. En una parada del tren, Anna va baixar i pensant en la seva trista situacio, va arribar a la conclusió que la seva única sortida era la mort. Va caminar lentament cap a la via i es va llançar davant del tren. Vronski, quan es va assabentar de la tràgica mort d'Anna, va tenir un fort impacte emocional, va decidir abandonar-ho tot, i se'n va anar a la guerra.

Dostoievski
El 30 d'octubre de 1821 neix a Moscou Fiodor Mijailovich Dostoievski. Fill de Mikhaïl Andréievich -metge de l'Hospital de Maria per a indigents- i de Maria Fiódorovna Necháieva -devota mestressa de casa-, era el segon de vuit germans. Tota la família vivia en una minúscula casa dins de l'hospital, ubicat en un dels barris més pobres de Moscou.
Quan tenia sis anys, condecoren el seu pare amb l'Orde de Santa Anna i el nomenen Assessor Col·legiat, per la qual cosa entra a formar part de la noblesa russa i adquireix una aldea i un poble a Tula. Deu anys després, en 1837, mor la seua mare a causa d'una tisi.
El 16 de gener de 1839, un any després de la seua entrada en l'escola d'Enginyers Militars, el seu pare és assassinat pels seus serfs. A partir d'aquest moment, la família de sa mare es fa càrrec dels orfes i d'administrar la hisenda.
Fins a 1844 Dostoievski no comença la seua carrera literària. Per a saldar un deute de 300 rubles amb un usurer, accepta traduir la novel·la de Balzac, "Eugéne Grandet". Aquest fet li fa demanar l'excedència en l'exèrcit per a dedicar-se per complet a la literatura. Pocs mesos després acaba la seua primera novel·la, "Pobres Gents".
El 23 d'abril de 1849, Dostoievski és detingut per pertànyer al grup del socialisme utòpic Petrashevski. Els 123 detinguts són condemnats a mort. El dia de l'execució, quan els tres primers reus es trobaven amb els ulls embenats i davant de l'escamot d'afusellament, reben la bona notícia que la pena ha sigut substituïda per treballs forçats. A l'escriptor se'l condemna a quatre anys de treballs forçats al centre penitenciari d'Omsk i a la seua posterior incorporació a files com a soldat ras.
En 1857, es produeixen dos grans fets en la vida de Fiodor Dostoievski: es casa amb la viuda Maria Dmitrievna Isaieva i el tsar Alexandre II li concedeix l'amnistia. Torna a tindre els privilegis de la noblesa i a publicar les seues novel·les.
Després de deu anys de patiments, Dostoievski torna a Sant Petersburg totalment canviat. Ara el caracteritza la seua forta resignació cristiana i l'accentuat conservadorisme tant polític com social.
En 1864, moren la seva dona i el seu germà en qüestió de mesos. Dostoievski es fa càrrec de la família del germà i, al no poder fer front a les despeses que això suposa, accepta el contracte amb l'editor Stellovski per a publicar les seues obres completes. Al mateix temps, haurà d'escriure "Crim i Càstig", ja que li sol·licita a l'editor Katkov el pagament per avançat d'aquesta novel·la encara no escrita.
Ana Snítkina, la jove que l’ajuda en la mecanografia de "El jugador" i a acabar "Crim i Càstig", es convertirà el 15 de febrer de 1867 en la seua segona esposa. Dostoievski culmina la seua producció literària en 1878 quan és elegit membre de l'Acadèmia de les Ciències i escriu "Els germans Karamazov". En 1881, pocs mesos després de ser aclamat per la multitud en el centenari del naixement de Pushkin, mor en el seu Moscou natal.
Crim i Càstig (1866) és una de les seves obres cabdals posterior a la seva estada a la presó, una novel·la que reflecteix una Rússia endarrerida en l´època medieval i, per tant, indiferent a la Revolució Industrial. La seva obra evidencia la seva pròpia existència vital, envoltada de substrat nihilista, resolta amb Raskolnikov, protagonista de la novel·la, que esdevé precedent de l´heroi nietzscheà.
Les preocupacions existencials, la pobresa sense esperança i l´opressió social són trets que caracteritzen la novel·la de Dostoievski, una de les millors de la literatura russa, i, en definitiva, un quadre esplèndid del món interior i psíquic de l´home.
Raskolnikov es rebel·la contra les lleis humanes en un món míser i desesperat de Rússia i arremet contra una vella i malaurada usurera. Posseïdor d´una doble personalitat, la nihilista i la composta pels ideals humans, el rus aconsegueix sintetitzar-la mitjançant el crim, únic mètode per restituir la justícia social, no pas la moral. L´autor presenta una brutal i tràgica vida quotidiana i exposa l´individu a un enfrontament personal contra tot allò que sotmet l´ànima.
"Els homes ordinaris han de viure obedientment i no tenen dret a ultrapassar la llei; els extraordinaris tenen el dret de cometre tots els crims i de violar lleis!"
La crisi econòmica d´una família russa provoca que el germà del protagonista proposi un matrimoni de conveniència per, així, finalitzar amb les dificultats econòmiques. El comportament nihilista de Raskolnikov no permet aquest esdeveniment, i manifesta la seva oposició mitjançant el crim d´una vella usurera. Els detalls de l´assassinat són planificats de forma mortífera i frívola per part del protagonista. Arrebatar-li la vida no resoldrà la crisi econòmica, i Raskolnikov se submergirà en una mar de llacunes i dubtes que el portaran a un desequilibri absolut.
"Cregué tornar-se foll. El colpí un fred tal, que les dents li petaven i tot el cos li tremolava"
D´aquesta manera, el protagonista deixa enrere la fortalesa que fins ara el caracteritzava, i se sotmet a un procés força espiritual. Déu omple els pensaments de Raskolnikov, qui descobreix que l´existència divina preveu pensar que no tot està permès en la societat. Fins i tot, el protagonista arribarà a pensar que el mal del món prové de les desviacions de la religió cristiana i que és aquesta la causant dels desequilibris que l´han pertorbat.
"Els dos rostres estaven malaltissos però l´amor els regenerava, el cor de l´un contenia una font inestroncable de vida per al cor de l´altra"
L´abisme es presenta davant l´esguard del protagonista fins que coneix Sònia Marmelàdova, una prostituta que vetlla per la supervivència de la seva família. Aquesta indicarà el bon camí a Raskolnikov, qui patirà un procés purificador gràcies a l´amor que li oferirà la dona.
Una volta recuperada la fe humana, l´amor de Sònia Marmelàdova li aportarà la serenor perduda i paralitzarà el dolor que s´havia bellugat entre la voluntat absoluta i l´esperit ortodox. Definitivament, Raskolnikov se salvarà gràcies a l´esperit religiós, assolit devora Sònia, mentre el jutge Porfiri Petrovitx protagonitzarà les úniques escenes policíaques que apareixen a l´obra, per tal d´investigar el mordaç crim de la usurera.
El moviment naturalista es fa present en els ambients que regenten els protagonistes de la novel·la, ambients de mala mort, com les tavernes marginals de la vella Rússia. Carrers plens de desgraciats envoltats de misèries, mantinguts gràcies a les botelles d´alcohol. Sònia Marmelàdova esdevé personatge de caràcter naturalista per provenir d´una família arruïnada a causa de l´alcoholisme, fet que provoca que s´hagi de prostituir per poder mantenir la seva família.
Crim i càstig de Dostoievski és, en definitiva, una pèrfida i miserable novel·la que transmet amb gran realisme una Rússia feudal ancorada a l´Edat Mitjana, i ofereix una profunda anàlisi psicològica esbrinada mitjançant els deliris i les passions mortíferes del protagonista, que preveuen el naixement de la novel·la psicològica del segle XX.

El Naturalisme
Hom anomena naturalisme l'escola literària nascuda a França pels volts del 1880, la qual es manifesta, sobretot, en la novel·lai en el teatre. De l'època romàntica sorgí el realisme en novel·la, però després del 1850 la difusió del positivisme i l'entusiasme, ple de fe, pls estudis científics conduïren els novel·listes a un nouplantejament, més de la temàtica i la finalitat de la narració que no pas de la forma narrativa. L'escriptor utilitza els mètodes de les ciències experimentals i acepta la tesi de Taine: l'home és sotmès al determinisme univrsal; els sentiments i els caràcters són rigorosament predestinats, i unes lleis, especialment les lleis de l'herència, regeixen el context literari, així com les lleis naturals regeixen la bioloia i la fisiologia. La novel·la, doncs, no és més que una part de la història natural i l'escriptor ha d'usar els mètodes de la nova ciència: observació i experimentació.
Zola dóna les normes de la nva escola al Roman Experimental (1880), al Naturalisme au théâtre (1881) i als Romanciers Naturalistes (1881). L'obra més significativa de Zola és Les Rougons Maquart, histoire naturelle et sociale d'una famille sous le Second Empire, on proposa un fresc soial del segon imperi, així com alzac ho hvia fet per a la Restauració i la monarquia de juliol.
Els crítics parlaren per primer cop d'escola naturalista en ocasió del seu primer gran èxit L'assommoir (1887). Els adeptes es reunien a casa d'en Zola, de primer al carrer Saint Georges, i després a la casa de Médan, prop de París. Eren Paul Alexis, Henri Casard, Joris-Karl Huysmans, Léon Hernique i Guy de Maupassant, i publicaren un recull de narracions curte, amb el títol de Soirées de Médan (1880), que esdevingué un manifest del moviment.
L'estètica del naturalisme
Aquesta estètica es resumia en uns quants principis:
1. El primer precepte, heretat del realisme, era que:
- La novel·la havia de ser radicalmnt objectiva i impersonal.
-L'autor havia de romandre impassible, sense intervenir amb la seva simpatia o antipatia en el joc de les passions preses de la realitat.
-L'emoció d'una novel·la havia de resultar espontàniament de les mateixes realitats descrites.
-La novel·la havia de ser purament un mrall de l'ànima, una fidel pintura de la vida.
2. El segon precepte, ja específicament naturalista, era que:
-La novel·la havia de ser una pura articulaciórganitzada d'observacions sobre les combinacions espontànies de la vida. Com a conseqüència d'aquest principi:
La novel·la no havia d'aspirar més que a ésser una experiència de laboratori, mitjançant la qual l'autor havia d'induir dels fets exposats una llei certa i necessària; per això, la novel·la naturalista fou batejada amb el nom de novel·la experimental.
3. El tercer precepte és, com a conseqüència de l'anterior, que:
-L'autor ha de treballar aquesta experiència amb un criteri cruament determinista, això és:
L'autor ha de creure que totes les accions humanes són producte de lleis fisilògiques fatals (de les quals les principals són les de l'herència i del medi ambient).
El naturalisme no veié en la vida humana altra cosa que fenòmens de la neurosi, efectes de la funció nutritiva i resultats de l'instint sexual.

Zola
Émile Zola va néixer a París el 2 d'abril del 1840, lloc on també va morir, la nit del 29 de setembre de 1902, 
Émile Zola va ser fill únic de mare francesa, Émilie Aubert, originària de la Beauce. El seu pare, Francesco, era un enginyer civil, d'origen venecià. El 1843, la família es va instal.lar a Aix-en-Provence. La mort del pare, quatre anys després, va fer que la família empobrís progressivament. Això els va fer traslladar a París on va cursar el batxillerat amb dificultats i va haver d'acceptar feines mal pagades que li van fer passar fins i tot una etapa d'extrema pobresa abans de tenir una feina estable a l'editorial Hachette on va exercir de cap de publicitat. Això el va aproximar al periodisme i la literatura.
La seva primera novel.la important va ser Thérèse Raquin (1867). Inspirat per l'exemple de La Comédie humaine de Balzac, Zola va projectar la sèrie de novel.les que més tard integrarien els 20 volums del cicle Rougon-Macquart, histoire naturelle d'une famille sous le Second Empire, que va marcar moltes de les seves obres posteriors. Alguns dels seus títols més coneguts són: L'Assommoir, Germinal, La Curée, Nana (traduïda al català pel poeta Miquel Martí i Pol), La Conquête de Plassans, Son Excellence Eugène Rougon, Une page d'amour, Pot-bouille, Au bonheur des dames, L'Oeuvre, La Terre, La Bête humaine, L'Argent, La Débâcle.
Capdavanter de l'escola naturalista, l'obra d'Emile Zola, en conjunt, reflecteix les masses i els grups socials. Va prendre partit a favor d'Alfred Dreyfus, oficial jueu acusat de traïció i condemnat a presó perpetua. Va escriure el famós J'accuse (1898), que li va valdre un procés per difamació i un exili voluntari a Anglaterra. Abans del seu retorn a París, el 5 de juny del 1899, havia començat a escriure Les quatre évangiles, una obra que la seva mort, en estranyes circumstàncies, no va permetre que acabés. Els seus funerals van ser un esdeveniment de dol nacional amb tot el reconeixement per un dels autors més eminents de l'Europa del segle XIX.
Germinal constitueix un exemple de novel·la precursora del gènere. En l’etapa  preparatòria del llibre (publicat per primera vegada al 1886), Émile Zola es va traslladar a les zones mineres del nord de França, on va conviure amb els miners i els va entrevistar. Fins i tot va arribar a entrar a les mines per investigar les condicions inhumanes del treball sota terra. Finalment l’autor va crear una obra literària que, en el fons, és un autèntic reportatge d’investigació, tot i que amb una història i uns personatges ficticis que haurien pogut ser reals.